Un fort cop pel treball

El principal problema econòmic pels proper anys serà la incapacitat de generar suficients llocs de treball i de la qualitat necessària per assegurar l’accés de la població a la satisfacció de les seves necessitats. La UE experimenta el xoc més dur en el món del treball de la crisi mundial. La intensitat de la destrucció de llocs de treball els primers anys de la crisi és molt elevada, però no més intensa que en altres regions com els Estats Units. El 2010 i principis de 2011, l’ocupació es va recuperar, però a partir de llavors té un comportament molt pitjor que a la resta de grans economies. La UE és la única gran regió del món que no ha reduït la seva taxa d’atur entre el 2010 i el 2013.

Un panorama desolador per l’ocupació

Segons dades de l’Organització Internacional del Treball (OIT), a nivell mundial, algunes grans regions han reactivat la producció i l’ocupació destruïdes per la crisi, les emergents a penes havien sofert i van continuar creant ocupació, fins i tot les economies més pobres han anat avançant en ocupació. La UE és una excepció. La destrucció de llocs de treball i les perspectives de futur són especialment negatives en aquesta regió. L’atur en la UE-27 va arribar a 26 milions de persones, xifra que suposa el 12% de la població activa. Encara més alarmant és el número i percentatge d’aturats de menys de 25 anys, en la UE-27 arriben a 5,7 milions, representant el 23% dels joves que volen treballar.

La crisi ha deixat un panorama desolador amb escasses opcions de regeneració, especialment en les economies perifèriques on la destrucció de l’ocupació no és conjuntural, limitada a certs processos passatgers, sinó que ha afectat als llocs de treball estructurals, vinculats amb la seva capacitat productiva.

Les diferències entre Estats en la taxa d'atur i l'evolució dels salaris s'han disparat i arriben a nivells sense precedents.

L’atur i la devaluació salarial arrasen la perifèria europea

Cada vegada està més clar que la UE no és un bloc econòmic homogeni i que la pèrdua de llocs de treball es concentra en la seva perifèria. 10 de les 27 economies de la UE han continuat destruint ocupació els últims anys de crisi. Grècia, Portugal i l’Estat espanyol conjuntament han causat el 64% del descens total de l’ocupació en la UE i el 40% del creixement de l’atur durant la crisi s’origina a l’Estat espanyol. A l’altre extrem trobem que Alemanya, Bèlgica i Àustria no han perdut ocupació. En comptes d’aproximar-se, les distàncies entre economies riques i pobres són més grans i les desigualtats s’amplien. En ocupació, les diferències entre Estats en quant a la taxa d’atur i l’evolució dels salaris s’ha disparat i arriba a nivells sense precedents. La bretxa entre el sud i el nord d’Europa en quant a nivells d’ocupació s’està ampliant.

Les disparitats també tenen lloc en l’evolució dels salaris. El cost laboral unitari està caient en les economies amb majors taxes d’atur. Per contra, les economies centrals, actualment tenen un millor comportament laboral, estan registrant increments salarials. En les economies de la perifèria europea, la caiguda dels salaris no està implicant un abaratiment dels preus en relació amb altres països perquè la devaluació salarial ha passat a augmentar els marges empresarials i, per tant, no millora la seva competitivitat exterior. Aixi mateix, la devaluació salarial –a part de l’atur– està afectant fortament la demanda interna, el que al mateix temps condueix a efectes negatius sobre la producció i l’ocupació, generant un preocupant cercle viciós.

El mercat únic ha intensificat la competència de la força de treball, que empitjora les condicions i els salaris. L’accentuació de la competència entre les empreses pel mercat europeu s’ha traslladat al mercat laboral, quelcom que ha suposat la reducció de salaris i la precarització de les plantilles. La política neomercantilista alemanya, basada en reduir els costos salarials –a més dels factors anteriorment comentats– ha impulsat al mateix temps reduccions salarials en la resta d’economies de la UE com a resposta en la carrera de la competència. Mentre s’ha centralitzat la capacitat de producció en un conjunt d’empreses i de territoris, la devaluació salarial s’ha estès arreu. La competència entre economies veïnes és més dura que mai i es porta a terme principalment a través de la devaluació dels salaris.

La política de la Unió Europea com a marc de la reestructuració del treball

La integració europea ha jugat un paper molt important en les transformacions dels models productius i laborals. El capitalisme de la UE ha buscat la seva supervivència, en aquest món globalitzat, mitjançant la transformació del model de treball estable a treball precari. El deteriorament del treball és resultat de dinàmiques que el procés d’integració econòmica ha reforçat. Tot i que la UE sempre ha renunciat a tenir una política comuna en matèria de treball, sota l’excusa de ser temes propis de la sobirania de cada Estat, sí que ha tingut una ingerència important en l’orientació neoliberal de les polítiques laborals estatals a través de variats instruments.

Retallades
Retallades

Ricard Clupés

Es diferencien dues vessants. Per una banda, la UE té una influència directa en matèria laboral al establir orientacions per les legislacions laborals dels Estats. Tot i determinar criteris concrets, es tracta d’una influència “tova”, perquè no s’estableixen com orientacions d’obligat compliment –encara que en la pràctica si ho són–, com sí ho va ser l’eliminació de les restriccions al moviment de mercaderies. No obstant, aquestes orientacions aconsegueixen canviar el rumb de les legislacions laborals cap a normes de caràcter neoliberal molt més favorables als empresaris. La retòrica europea tergiversa el concepte de polítiques de treball, que en comptes de prendre com objectiu les condicions macroeconòmiques per la creació de suficient ocupació, culpabilitzen dels problemes de l’atur, la protecció laboral i la falta de formació i de docilitat de la força de treball.

Per altra banda, la UE exerceix una influència indirecta en l’àmbit laboral a través de mesures regressives en matèria comercial, monetària i fiscal amb conseqüències negatives per l’ocupació. Amb la crisi i les polítiques d’austeritat, aquest tipus d’influència adquireix una importància crucial. Amb els “rescats” de Grècia, Irlanda, Portugal i l’Estat espanyol, la UE imposa els plans d’ajust i austeritat, que suposen un conjunt de retallades de la despesa pública. Aquest “austericidi”, els efectes del qual duraran anys, fins i tot dècades, fa recaure la gran part del cost de l’ajust en el treball i la reducció de salaris, i la realització de reformes laborals que faciliten i abarateixen l’acomiadament. La UE aconsegueix d’aquesta manera un enorme poder per imposar les seves recomanacions de política laboral de caràcter marcadament neoliberal, que, a més, aconsegueixen rearticular el conflicte en les relacions laborals culpabilitzant la protecció laboral del que realment és la incapacitat de l’economia de generar ocupació suficient.

El disseny neoliberal de la UE ha tancat les portes a que els Estats posessin en marxa polítiques correctores que modernitzin les estructures productives dels seus països. La prohibició d’utilitzar polítiques proteccionistes i de control de capitals ha impossibilitat que el sector públic inverteixi en sectors i tecnologies estratègiques i protegeixi de la competència internacional el desenvolupament dels sectors productius. I això ha perjudicat especialment les economies més dèbils. Mentrestant, s’ha anat centralitzant la capacitat de producció en un conjunt d’empreses i de territoris més potents.

Perspectives negatives per l’ocupació

Després de més de cinc anys de destrucció d’ocupació, s’intensifiquen les devaluacions salarials en la perifèria europea a un ritme accelerat, i es preveu que continuïn. L’increment de l’atur de llarga durada i l’exclusió del treball de la població jove signifiquen un deteriorament de la força de treball, amb unes conseqüències socials molt greus. Per altra banda, fins i tot els països que han frenat la destrucció de l’ocupació ho han aconseguit potenciant fórmules de subocupació i precarietat. Les taxes de creixement econòmic que s’esperen per la UE són totalment insuficients per revertir aquesta situació, i tenint en compte tots els mecanismes que operen desvinculant el treball de l’activitat econòmica, és molt probable que aquesta recuperació no vagi acompanyada de millores en l’ocupació i els salaris.

El desequilibri productiu i comercial de les economies perifèriques està traient a la llum les seves debilitats productives i ampliant les diferències en quant a l’atur i l’evolució dels salaris. Però l’intent de reequilibrar aquesta situació no està suposant una millora de la competitivitat i, per tant, de la capacitat de mantenir o generar ocupació, sinó una devastació selectiva de molts sectors i empreses, que comporta una cronificació de l’atur.

L’economia espanyola, de les més afectades

La devastació del treball ha portat a triplicar la xifra de persones aturades, que arriba a quasi 6 milions. La taxa d’atur ha passat del 8,26% al 26,36%. Més de 2 milions de persones es troben en situació d’atur de llarga durada i la taxa d’atur es duplica entre la població jove: 56%. Les condicions laborals s’han deteriorat amb la crisi. El treball a temps complert i de duració indefinida s’està substituint per altres formes de subocupació, és a dir, d’utilització de la força productiva per sota de les seves possibilitats. Quasi 2,7 milions de persones tenen un treball a temps parcial i hi ha 2,4 milions de persones en situació de subocupació en treballs de nivell formatiu inferior a la seva titulació. I l’Estat espanyol continua registrant la temporalitat més elevada de la UE.

La crisi econòmica i el conjunt d’estratègies que han desenvolupat la UE durant les tres últimes dècades han desencadenat una greu devaluació dels salaris i les condicions laborals. L’informe del tercer Observatori de Seguiment de la reforma laboral de 2012 indica que els salaris han caigut un 10% els dos últims anys. Un trist balanç de quasi trenta anys de la integració europea –1986-2024– per a la classe treballadora.