Conclusions

En aquest text hem volgut deixar clar que les estratègies actuals del capital global, i les consegüents polítiques, no només no resolen els problemes econòmics, sinó que, sobretot, causen un greu deteriorament de la situació de les poblacions. I és precisament la UE un dels àmbits més importants d’articulació d’aquestes estratègies. Proporciona una conjuntura única i favorable a les forces conservadores en la història de la lluita de classes, les quals han decidit aprofitar el poder que els brinden les circumstàncies actuals, ja no per legitimar-se, com durant la segona meitat del darrer segle, sinó per continuar subjugant la classe treballadora.

La reacció del capital europeu per millorar la seva situació davant la competència feroç dels nous espais econòmics en auge, ha marcat el rumb de la UE. Però no s’han resolt els problemes més importants del continent, i menys encara dels Estats més vulnerables. La construcció de la UE consolida problemes de gran envergadura: destrucció de parts significatives del sistema productiu, enfrontaments entre diferents interessos, endeutament massiu, dèficits fiscals i comercials, alts nivells d’atur, etc. La UE es converteix en un escut infranquejable per les demandes socials de la ciutadania.

Amb la crisi, la orientació neoliberal de la UE ha arribat a noves dimensions més ineficients i cruels que mai per les poblacions. Els rescats de la Troika de les economies en fallida són veritables mecanismes de destrucció de sectors productius i sotmetiment a Grècia, Portugal, Irlanda i l’Estat espanyol, en favor de la recomposició del capital. La perifèria europea es veu expulsada de les seves aspiracions i somnis de ser membres de l’anomenat primer món. Tot i que les institucions ens estan explicant que, gràcies als “deures” que han fet aquests governs, s’està reactivant l’economia, el cert és que l’austeritat està enfonsant els sistemes productius i debilitant els drets socials. La competitivitat i els beneficis van en direcció inversa de l’enfonsament dels drets laborals i els salaris, i la distància entre les economies més potents i les més dèbils són més amplies que mai.

Si observem les diferències en el PIB per càpita, en el consum per càpita o en el poder adquisitiu, el resultat mostra clarament que hi ha una profunda divisió Centre-Perifèria a Europa. A més, les diferències socials internes en cada economia són també accentuades.

A la majoria de països no es perceben solucions estructurals en les polítiques econòmiques aplicades que permetin als ciutadans aconseguir llocs de treball de major qualitat i més remunerats, que són la base fonamental de la renda per la gran majoria de la població. La falta de treball de qualitat mostra la tendència a la degradació social als països de la UE perquè, juntament amb l’augment de l’atur, es detecta un creixement de la subocupació per la via del treball a temps parcial i temporal. En definitiva, entre les rebaixes salarials i les noves regulacions laborals que afavoreixen la precarització del treball, també s’està produint en tots els països de la UE un increment del percentatge de treballadors ocupats pobres.

L’Europa en declivi evidencia un sistema capitalista inestable i turbulent i, al mateix temps, però, un gran poder econòmic dels seus capitals i una llarga història de dominació com a punta de llança del capitalisme al món. Però això únicament pot aconseguir-ho amb el deteriorament de la situació de les classes populars. Només així es pot entendre la UE i les seves polítiques.